Fa ja unes quantes setmanes, vaig rebre ací al pis de Castelló el paquet de la web Trnd de Colgate. Amb ell, m’acovidaven a provar el nou dentífric Colgate Sensitive Pro-Alivio. Sí, eixe que te’l poses a la boca fregant amb el dit i se suposa que ja no et fan mal les dents.
Ara que ja torno a estar a Castelló, ja l’he pogut obrir i testar. A la caixa em va un tub gran de pasta i 20 petits per a donar a provar a la gent i descomptes d’un euro (Si algú en vol algun, encara me’n queden, per cert) i les instruccions de la campanya.
Ja he provat la pasta, i el que de seguida m’ha agradat és que a diferència d’altres productes de la mateixa marca, com les pastes blanquejadores, no té un sabor a menta tan fort. Jo personalment ho agraeixo, ja que les altres crec que se’n passen una mica.
Un cop he acabat de netejar-me les dents, jo que en tinc una de sensible ja ho he notat de seguida, amb l’aigua de la nevera, que ja no em molestava tant. Realment el producte funciona des de la primera rentada.
El contra, és que no va tant bé per a les genives sagnants, que és el meu principal problema, i el preu, 3’89€ als supermercats, que per a molts podria ser el principal motiu per a no comprar-la. Però bé, no es pot tenir tot en una sola pasta, no? *-)
El Sol surt a Múrcia tímidament. Un dia ennuvolat i mig-plovent al migdia i principi de la vesprada ens fa pensar lo pitjor. Però per sort, només han cancel·lat un concert (d’un grup que jo almenys no conec de res). Tots ressacosos i en agujetes, dinem, fem el longui, ens acabem tot l’alcohol i al final decidim que ja és bon hora per a tornar al recinte del festival.
Arribem al puesto. Si el divendres hi havia gent, el dissabte està rebentat. Entrem, que no ens volem perdre cap actuació. No recordo qui hi havia punxant en eixe moment al SOS Club, però tampoc és que ens fera massa el pes, de manera que ens assomem a l’escenari gran, que començaven Nada Surf. Vam escoltar un parell de cançons, però no ens van motivar massa tampoc, i vam marxar a l’altre escenari.
Primera actuació del dia: We Are Standard. La veritat és que no m’acaben massa (vaja, que ni fu ni fa) però a molts del públic sembla que sí. El moment estelar del concert va ser quan el cantant va preguntar que si hi havia algú de Múrcia, i va afegir "Nosotros somos de Bilbao, pero tranquilos, que somos de los buenos…jejeje" LOL
El segon concert de la vesprada, L.A. Havia escoltat el seu disco, Heavenly Hell, un parell de vegades gràcies als nostres estimats anuncis de Spotify. La veritat és que em van agradar bastant en directe, però no em sabia cap cançó ni res a part dels estribillos de Hands i Stop the Clocks, de manera que em vaig dedicar a escoltar-los solament. A les primeres files, això sí.
Seguidament, també a l’escenari Jägermeister, Dorian. Jo abans del concert: "Bah, només he escoltat la de A Cualquier Otra Parte". Jo al acabar el concert "He cantat totes les cançons com si m’agradaren". I sí, resulta que totes les cançons de Dorian parlen de temes similars i són bastant repetitives a lo sing-along. M’ho vaig passar bé i tot…
Una pausa mentre canvien els instruments i arriben Love of Lesbian!!!! Seeeeh! Eixe grup del qual no parlo mai perque no els escolto gairebé res… xD Diràs que no hi havia ningú a l’escenari gran, on començava l’actuació de Madness. Tots apretaaats, rotllo Crystal Castles al dia anterior però sense mosh, gràcies a Déu. Un concert curt però intens. Van faltar molts dels seus temazos dels discos vells (Marlene, Niña Imantada, Houston, etc.), però què hem de fer? Només els van deixar un horeta per a tocar. I el públic entregadíssim, que gairebé ni es s’escoltava al propi grup en els seus temes més animats. Vaig acabar tot suat i afònic, però va valdre la pena, com sempre. I amb esta, ja van 5 vegades que els he vist actuar en directe.
LoL fan una coreografia vestits d’Amante Guisante i acaben el concert. Tota una marabunta de gent que surt… Mentrestant ens airejem tots un poc i anem cap a Madness, que ja acabàven de tocar. Al final van tocar molts dels seus temazos, com Our House, It Must be Love, Baggy Trousers o Night Boat to Cairo (vaja, que menys One Step Beyond i House of Fun, vaig escoltar lo millor del grup igualment). I mentrestant em vaig comprar uns tallarins de Thai Me Up per 6€ que estàven molt bons i n’hi havia molta quantitat. No em va doldre pagar-ho.
Acaben Madness i fem una volteta pel recinte, descansem tirats pel terra -perquè si alguna cosa fa falta a eixe festival és puesto per a descansar- i ens vam trobar amb el cantant de L.A. Foto, el felicito pel concert i parlem un poquet -sobre els seus anuncis del Spotify . Seguidament, cerveses i anem cap a l’escenari gran, que començaven ja Orbital. Satan, Belfast i demés per a començar el concert. Les seues cançons són un poc massa… ambientals per a l’ambient que ja hi havia per allí, de manera que ens vam girar i "Oooh, làsers!!! Merda, que ja va Chris Cunningham!!". Se m’acumula la faena… Em vaig perdre el principi del seu videoconcert, i això que va ser curtet. Va ser una cosa bastant rara a tres pantalles on hi havia remixos dels seus vídeos més coneguts (el videoclip de Sheena is a Parasite de The Horrors, Rubber Johny de Aphex Twin, etc.) Molt molt raruno, però totalment hipnòtic. Hauria molat molt més si les pantalles haguessin sigut més grans. Més o menys es va vore això:
Torno cap a Orbital, que ja acabàven, i no trobo a ningú de tota la gent amb la que anava (a ells no els va fer gràcia Cunningham i em van deixar tot sol). Mentrestant, sona Doctor? -effin’ awesome!- i rebo un SMS dient-me que s’havien colat a la zona VIP (Whaaat?). M’arrimo cap allí despues de pegar varies voltes abans de trobar-la (no està massa ben indicat el recinte, sobre tot si no portes un mapa) i m’expliquen per on s’havien colat i com.
I ací ens teniu divinamente a la zona VIP. Visca la seguretat del festival… xD Les consumicions són més barates (bien!), hi ha puesto còmode on seure (bien!), no hi ha que agafar tickets ni fer cua (bien!), hi ha més varietat de copes (bien!) i menjar més interessant (bien!), però està ple de pijos que no tenen ni guarra de qui actua al festival ni els interessa (mal!) i no es veu bé l’escenari des de cap angle (mal!).
I en això que em giro i veig entre la gent als sis de Love of Lesbian (i no, a ningú més de cap altre grup, també és casualitat). Uooooh!! Vaig directe a saludar-los i xarrar un ratet amb ells. Estàven contents amb el concert que els havia sortit i amb la gent. No m’estranya.
I a tot això, mentrestant ja estava punxant com a final del festival, el senyor Fatboy Slim, temazo rere temazo. No en va faltar cap: Star 69, Praise you, The Rockafeller Skank, etc. Però ja estàvem rebentats de dos dies de festival, i vam decidir marxar cap a l’hotel abans del final del festival, on es veu que va punxar un vals, igual que al FIB.
Lo millor del dia: Love of Lesbian, L.A. i l’ambientasso que hi havia en general a tots els puestos.
Lo pitjor del dia: Em vaig gastar toooots els diners que em quedaven a la cartera i al banc i ara visc en la misèria fins a final de curs…
Vale, ja se que fa setmanes que han posat al seu myspace quatre cançons noves… però, què anem a fer-li? Encara no les ha posat ningú per a baixar en mp3, de manera que he decidit posar-les jo. La veritat és de d’aquestes 4 cançons, 3 m’han agradat bastant (la que menys, la de El Buen Hijo). Segur que tots heu escoltat ja el seu hit underground "Mira una Moderna" per algun garito, però heu de saber que ténen tot un album publicat –Domund– i un EP –Ortopedia-, que valen molt la pena. Tot molt punk, tot molt electrònic, tot mola tralla; com ens solen tindre acostumats. Putilatex: perquè no només d’electropop viuen els gays.
Ho he pujat a Megaupload, com sempre. Aquesta vegada trobareu un .rar amb els mp3 de les cançons del disc nou que han sortit per ara i una petita sorpresa:
Putilatex – Domingo Mundial – El Buen Hijo – Golpe de Estado – Coto de Caza
El senyor Héctor García, més conegut a la xarxa com a Kirai, acaba de posar a la venda, pràcticament per sorpresa, un nou llibre anomenat Un Geek en Japón: Momentos. L’autor, que és una de les veus més conegudes dins de la blogosfera en espanyol, ja havia publicat abans un llibre (del que parlarem més endavant) a partir de les entrades que hi havia en els primers anys de Kirainet, el seu bloc.
Aquesta vegada, ens trobem amb un llibre bastant més extens (gairebé 180 pàgines) amb algunes fotografies que ha anat fent com a fil conductor de les històries -totes inèdites- que ens va explicant. Aquestes narracions són alguns moments amb els que Kirai s’ha anat trobant durant aquestos sis últims anys que porta vivint al Japó.
Diu que aquesta vegada les ha escrit més amb el cor que amb el cap, de manera que serà una visió totalment subjectiva de les seues experiències. La veritat és que ja hi ha ganes de llegir-lo, ja que l’anterior llibre em va paréixer bastant interessant. El publica Norma Editorial, costa 19’5€ i el podreu trobar ja a qualsevol llibreria, a la secció de viatges o a la de còmics. (ISBN: 978-84-679-0174-0).
Un Geek en Japón
No m’agrada massa parlar d’un llibre que encara no he tingut a les mans, de manera que posaré també una petita ressenya del primer llibre d’Héctor García. Titulat Un Geek en Japón ens trobem a les nostres mans amb un bon recull de les millors entrades, o de les més interessants, que han aparegut a Kirainet durant els primers anys.
No es tracta d’una enciclopèdia del Japó; més bé ens trobem amb una guia bàsica sobre tot allò que hauria de saber o conéixer qualsevol persona que s’interesse per aquest país. La seua cultura, els seus orígens, un poquet d’història, les seues arts… I tot això ben acompanyat d’imatges i fotos a tot color que l’autor va fent. La veritat és que es tracta d’un llibre molt atractiu a la vista, i que de contingut només decepciona per una cosa: es fa curt.
Al llibre Kirai també parla sobre la societat japonesa actual, de la seua tecnologia, de la seua música, el manga -per supost-, del cinema, del seus protocols -molt important- i de la seua manera de fer les coses. Si no ho coneixiem amb antel·lació, hi ha mil i un detalls que ens resultaràn sorprenents. I per últim, hi ha com una mini-guia de viatge amb tots els must-see del Japó i de Tokyo en concret.
El podeu trobar a qualsevol llibreria des de fa temps, ja que van per la quarta edició en espanyol, i també ha sigut traduït a l’italià, a l’alemany i al francés. El publica Norma Editorial, costa 16€ i té unes 145 pàgines. (ISBN: 978-84-9847-658).
El Festival de Benicassim val 180€, està ple de hoolligans i és al juliol. El SOS val 36€, a penes hi ha guiris i és l’últim finde d’abril. Epic win per al SOS i cap al secarral que és Múrcia que vam fer cap la setmana passada. Vaig anar amb alguns de la tropa "lastefemera" de Castelló -mai em cansaré de defensar la grandesa d’eixa web- ja que la resta de gent que conec o anaven amb altres amics, o estaven al viñarock, o no anaven enlloc este finde.
Road trip passant per terres de Violència, Alacant, Hardvardcete i arribem a Múrcia. Vam trobar l’hotel fàcilment, vam abastir-nos de tot lo necessari (alcohol, gel, gots i alguna cosa de menjar per a desdejunar i ressopar…) a "un supermercau que tenemoh aquí que se yama mercadona" i a les 19:00 ja estàvem al recinte del festival, teniem la pulsera rosa "ABONO" posada i vam entrar.
Alaska i Nacho Canut punxant temazos a un escenari petit (SOS Club). I Mario Vaquerizo -crec que vestit d’home- de gogó. Va estar bé la poca estona que va durar, però els concerts començaven en breus i vam marxar uns cap al Escenario Verde Escenario Estrella Levante i els altres cap a l’Auditori Mondosonoro.
Primer concert al que assistia del festival: The Sunday Drivers. No vos enganyaré: només coneixia la cançó de Do It, i per l’anunci de Cruzcampo Light. Però mira, em van agradar bastant. Me’ls vaig apuntar com a grup a tindre en compte. Ens va faltar vore el final del concert, però esque voliem agafar bon lloc per al següent concert, que era a l’altre escenari.
Segon concert: Joe Crepúsculo, a l’escenari Jägermeister. A este el tinc bastant escoltat, gràcies a que me’l va recomanar un amic, a que és copyleft i a que va a toooots els festivals, o casi, del panorama espanyol. La veritat és que m’encanta -que alguien saque al gafapasta que llevo dentro!- i, tot i que erem poquets perquè a l’altre escenari començaven The Horrors, vam fer festa. La Bien Querida i el cantant de Los Planetas van muntar a cantar-ne una de junts també, igual que al CD Supercrepus. La primera suada de samarreta del festival. Per si voleu fer-vos una idea -ja que ni s’escolta ni es veu pràcticament res- vaig grabar este vídeo:
Va acabar el senyor Crepus i vam marxar a vore com estava l’ambient per l’escenari gran amb The Horrors. Estava avorridíssim ("uoooh! el cantant ha mogut un braç!!") Una llàstima, perquè ténen temazos com Sheena is a Parasite, que es veu que no van tocar. I después anaven Los Planetas (horror! – de nou…), de manera que vam pegar una volteta, un parell de cerveses i cap al Jägermeister de nou, que arribava una de les actuacions més esperades de la nit.
Crystal Castles!! Rebentada de gent -haurien d’haver posat a los Planetas al menut i a estos al gran-, tots apretaaats, la fauna més estrambòtica del SOS allí concentrada. I comença el concert. La cantant, Alice Glass, tan boja com sempre i cridant com si l’anaren a matar, a la segona cançó (foto) ja anava per damunt del públic que, entregat, va arribar a rebentar una de les valles de protecció i tot… xD. Moshing, calor, botar, espentes, xafotons, gent per enterra i per dalt… vaja, que va ser la gran suada de samarreta del dia, però va valdre la pena. Gran xalera.
Sortim mig desparat de l’actuació i a l’altre escenari ja estaven Franz Ferdinand. Vaig escoltar a partir de la setena cançó -segons el setlist- des de bastant lluny (al costat dels cotxes de xoc). El concert va durar dues hores i va ser bastant paregut al que ja vaig veure a València al MTV Winter. Se’m va fer un poc llarg, tal vegada perquè encara portava el subidón del concert d’abans, i vaig decidir que ja era bon hora per anar a menjar alguna cosa.
Acabades l’actuació de FF i el kebab de 5€ que em vaig comprar, vam avançar un poc cap a l’escenari gran, que tocaven Hot Chip. Solament tinc un disco seu, però està bastant bé. Vam escoltar només el principi, i van tocar bastants dels seus temazos, com Over and Over o And I Was a Boy From School. I també van fer una versió de La Loba de Shakira..wtf? Molt bon rotllo de concert, però ja estavem cansats i vam decidir marxar a pegar una volteta.
Delorean van tardar moltíssim en començar el seu concert, i s’escoltava fatal quan ho va fer. Una llàstima. De manera que vam anar a explorar algunes zones amagades del festival. I vam fer la gran troballa del dia: la carpa de circ! Vam entrar i dins hi havia un espectacle de burlesque amb Las Vegas Chapel, amb pin-ups, trucs de magia, més pin-ups i música rockabilly, d’eixa que és impossible estar-se quiet quan l’escoltes. Vam acabar pujant a l’escenari a ballar (a eixes hores ja ni teniem vergonya ni teniem res). Molt divertit tot.
I ja per acabar, una odissea per aconseguir un taxi -de fet, vam fer mig camí a peu cap a l’hotel- i a descansar, que encara quedava molt de festival al dia següent.
LO MILLOR DEL DIA: El concert de Crystal Castles, el de Joe Crepúsculo i la carpa de burlesque.
LO PITJOR DEL DIA: Alguns moments de parón entre concerts es van fer molt llargs, no poder veure a La Bien Querida, els preus de les begudes (2’5€ cervesa, 7’5€ cubata) i la falta de transport públic nocturn eficient (hola? per què no hi havia autobusos que ens dugueren de nou a l’hotel?).
Aquesta vesprada hem estat rodant un vídeo de la futura web Facecoop.org -una espècie de xarxa social per a ONGs- que participarà en el concurs Jóvenes Creativos del Festival El SOL de San Sebastian. No guanyarem, però m’he tingut que menjar dos llimes senceres, amb totes les conseqüents cares d’amargor. Disfruteu:
Lo que hi ha que fer per a traure’ns la carrera… Una vegada que no estic darrere de les càmeres, i deixo la meua dignitat a l’altura del betum (nota mental: no tornar a jugar-me res a pedra, paper, tisora). Per cert, pròximament parlaré de la meua estada per Múrcia, al festival SOS 4.8, on ho vam donar tot.
Quant de temps sense parlar de llibres!! Però mira, m’abellia escriure i, aprofitant que és Sant Jordi, vos comentaré un poc -i recomanaré- el llibre que m’estic llegint estos dies.
Els més espavilats, ja sabreu que Diccionari per a Ociosos és una de les obres més conegudes de Joan Fuster (Sueca, 1922 -1992). Es tracta d’un recull d’assaigs de durada irregular, que van des d’un parell de línies -literalment- fins una vintena de pàgines, ordenats alfabèticament (és d’on surt el nom de l’obra, vaja) que, com diu el mateix autor, "tracten problemes de cada dia".
Encara no vaig ni per mitan, però l’he estat llegint a troços aleatoris (els assaigs ténen una extensió ideal per a llegir mentre s’està al vàter) i he de dir que la senzillesa amb la que estàn escrits i eixe característic estil, entre irònic i sarcàstic, em fan pensar que he fet una bona compra. De totes maneres, tampoc és que siga un gran prescriptor sobre aquest autor, ja que és el primer llibre seu que passa per les meues mans.
A contoniació, algunes de les entrades d’aquest diccionari que m’han fet gràcia, a veure si vos pica el cuquet de llegir-lo sencer:
DINERS No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!
FER Sempre fem -estem fent- alguna cosa distina de la que estàvem obligats a fer.
IDEES Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència
MORIR Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.
SILENCI Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.
ZERO ¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero -la nul·litat-, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
En definitiva… crec que si Fuster hagués nascut unes dècades més tard, seria un blogger d’allò més interessant de seguir. O no? I ja acabant per avui, dedicat als que sou com jo, que no tindreu ni rosa ni llibre, un petit regal :
Últimament m’ha pegat la venada de veure curts. Curts cinematogràfics. Sempre m’han fascinat per la gràcia que ténen d’inventar noves maneres, tècniques i formats de contar històries. A Filmaffinity podem trobar informació sobre bastants, la major part dels quals han estat nominats o premiats amb un Oscar (de manera que solen ser bons).
Dos que m’han cridat particularment l’atenció són el guanyador de l’Oscar al millor curt d’animació a l’any 1991 i un dels nominats al de l’any 1992. I sense més preàmbuls:
Manipulation
Manipulation, dirigit per un tal Daniel Greaves, va ser el curt que es va endur l’estatueta. L’interés sobre el que passa en pantalla va in crescendo, ja que també ho fa la complexitat de la tècnica utilitzada per a fer el curt. Des de Rejected que no veia un treball fet a mà -i a llapis- tan curiós.
The Sandman
Fosc. Tètric. Sinistre. Molt sinistre. Una història si més no sorprenent, una sonorització i banda sonora que posen dels nervis, una estètica totalment burtoniana, suspense, terror i fins i tot gore. I en poc menys de 9 minuts. Per al meu gust, aquest s’hauria d’haver endut l’Oscar. No és que el seu "contrincant", Mona Lisa Descending a Staircase, em desagradés, tot el contrari– però crec que aquest és superior en tots els aspectes. Dirigit per Paul Berry.
La setmana passada un familiar em va recomanar que anara a Anroig (una pedania de Xert) a fer fotos a un melocotoner que hi havia florit. No tinc una càmera reflex, però la macro de la Nikon de butxaca no està malament del tot. Alguns dels resultats, tal qual han sortit de la màquina (sense photoshopejar ni res, vaja):
(Si feu click les podeu veure en gran al meu flickr)
Fotografiar flors és una bona manera d’aprendre a enquadrar i fer composicions, si sou fotògrafs novells, principalment perquè s’estan bastant quietetes i solen ser fotos agraïdes (la majoria resulten ser fotos boniques). També recomano les flors d’ametler al febrer o, estos dies, les de cirerer que son delicadíssimes.
Pd: per cert, vosaltres com dieu: melocotoner, bresquiller, presseguer o d’algun altra manera?
Ha passat el que ningú veia possible. M’han donat una beca Erasmus! Concretament, marxo cap a Itàlia, si no passa res, al setembre. La ciutat on faré cap es diu Teramo, i encara no en se pràcticament res. Té uns 60.000 habitants, i dels percentatges més elevats d’estudiants d’Erasmus d’Itàlia.
En unes setmanes em tocarà començar les classes d’italià a la UJI. No se si seràn al CAL, d’auto-aprenentatge, o seràn classes de veritat amb llibres d’exercicis i cançonetes i tal rotllo Magic English (jo xalaria molt més). Estes classes es sumen als 3-5 treballs de classe que tinc que fer per setmana. M’encanta viure sense dormir. A vosaltres no? ~_~
De publicitat de la UJI n’anirem 5 allí, però només un de la meua classe (a part de mi). També venen alguns esclaus companys d’Audiovisuals i gent d’altres carreres que no conec. Encara.
I ja vorem quines assignatures puc convalidar i quines no… Espero poder fer totes les que tinc d’anys anteriors que encara no he aprovat (crec que són totes troncals de la UJI… quina casualitat).
Sembla que aquell viatget que vaig fer a Milan al desembre vaticinava alguna cosa, jeje. Ci vediamo dopo, ragazzi!
. Seguidament, cerveses i anem cap a l’escenari gran, que començaven ja Orbital. Satan, Belfast i demés per a començar el concert. Les seues cançons són un poc massa… ambientals per a l’ambient que ja hi havia per allí, de manera que ens vam girar i "Oooh, làsers!!! Merda, que ja va Chris Cunningham!!". Se m’acumula la faena… Em vaig perdre el principi del seu videoconcert, i això que va ser curtet. Va ser una cosa bastant rara a tres pantalles on hi havia remixos dels seus vídeos més coneguts (el videoclip de Sheena is a Parasite de The Horrors, Rubber Johny de Aphex Twin, etc.) Molt molt raruno, però totalment hipnòtic. Hauria molat molt més si les pantalles haguessin sigut més grans. Més o menys es va vore això:
:
L'ESPAI DE PINX 